La mateixa moneda
Les dues escenes que us descriuré avui poden conviure en un mateix dia a casa meva. Els dos pols, el ying i el yang, si voleu, les dues cares d’una mateixa moneda. Estem tots al menjador. Ell pela una poma i les tres hi anem a demanar-ne un tros. Ell riu assegurant-nos que la poma era seva i que sempre l’hi pispem gairebé tota! Li fem pessigolles o alguna cosa per emprenyar encara més. Riem, riem tots. M’estiro a l’estora de davant del sofà i de seguida que em veuen estirada vénen la Laia a escarxofar-se sobre meu i la Lua gatejant a una velocitat de vertigen. Ella, menuda com és, fa força per fer-se espai entre la seva germana i agafar un bocí de mi també per a ella. Les pujo a cavallet i em queixo que m’esclafen. La Laia em bufa, em fa pessigolles i jo m’hi torno. “Vigila la Lua”, diem ell i jo a l’uníson i acte seguit ens revolquem les tres per terra mentre riem i xisclem com si no hi hagués un demà.
