El pla
Estàvem asseguts a la sala de neonats i la Lua mamava. Sabíem que aquell matí em donarien l’alta i li vaig dir: “jo no vull que deixem la Lua sola, tampoc de nit. Et sembla bé si ens ho anem tornant tu i jo per ser-hi en cada presa? Ens queden 4 dies. Serà dur però passaran i després no ens penedirem mai d’haver-la deixat”. “Sí, clar, fem-ho així, et treus llet i quan tu dormis hi seré jo”. El meu marit i jo acabàvem de traçar el mapa que ens guiaria la resta de la setmana fins a l’alta de la Lua. Un mapa gris perquè significava dormir poquíssim i aguantar com fos, però per nosaltres, un mapa imprescindible. Ja feia dues nits que jo era l’única mare que em quedava a neonats; a mi encara no m’havien donat l’alta (“aventatges” de parir per cesària) i a les altres ja les havien enviat a casa; moltes vivien lluny de l’hospital i la logística era terriblement complicada per passar allà 24 hores. Més que complicada, gairebé impossible. Però nosaltres teníem una sort: vivim just davant de l’hospital i tot plegat, esperava, seria una mica més fàcil.
