El dia que em vaig enfonsar
Crec que devien ser cap a les sis del matí. Jo havia estat a neonats donant el pit a la Lua fins que la vaig deixar profundament dormideta al seu llit. Vaig tornar a la meva habitació, just al costat, a estirar-me i en entrar, la meva mare em va preguntar si ja dormia “Això és una merda”, vaig dir, i diria que em van caure llàgrimes. Ella es va aixecar per abraçar-me però li vaig dir que no, bruscament i amb l’excusa de què volia dormir. Però no era per això que no volia que m’abracés, sinó perquè si ho feia, tenia la sensació que no podria seguir sent forta i em desmuntaria. Em vaig estirar al llit i em vaig adormir a l’instant. Al cap d’uns deu minuts vaig començar a botar damunt del llit amb unes tremolors brutals. “Tinc molt fred”, li vaig dir a ma mare i em va començar a posar de tot per damunt; una manta, una jaqueta, em fregava perquè em passés… Va durar una estona i no ens vam espantar, ni ella ni jo. Sabíem que era una barreja de puja de llet i esgotament profund.
