Bebès amb pressa
El primer dia que vaig ser conscient que hi ha bebès que a vegades sembla que tinguin pressa el recordaré tota la vida. Vaig veure una nena, no tenia ni dos mesos i volia caminar. Sí, sí, volia caminar. Només era feliç quan la seva mare l’agafava per sota els braços absolutament vertical i ella podia moure les cametes tocant el terra com si fes passes. Us juro que no m’ho creia quan ho veia. Aquella nena havia aguantat el cap poc després de néixer i amb un mes i mig volia caminar. No volia estar en posició horitzontal, no volia que la bressolessin, només semblava que tenia predilecció per les coses pròpies de bebès més “grans”.