Un pas per davant
Els fills ens van un pas per davant. Si no sempre, tot sovint. Aquests dies ho he tingut tan clar… Feia unes setmanes que tenia la sensació d’anar a deshora amb la Laia. Alguna cosa no acabava d’encaixar, com si anéssim (una mica tots) “desajustats”. Com si no acabéssim de fluir, no sé gaire com explicar-ho. Era una sensació que no m’agradava i no acabava de saber què carai estava passant. Però finalment aquest cap de setmana ho he vist clar: la Laia anava un pas per davant nostre.
14 d'abril de 2013
No hi ha comentaris
