I els preàmbuls?
La Núria feia dies que intentava trobar el moment. El buscava, hi pensava, intentava enganxar-lo al vol, però el moment no arribava. Feia molts, molts dies, que tenia ganes de fer l’amor amb el seu marit. En feia tants, que tenia la sensació que ja no podia més; que o ho feien avui o ella rebentava. A ell li passava el mateix. Sense dir-li, també intentava trobar el moment. Però més que buscar-lo, ell sobretot hi pensava, el pensava… l’imaginava… Quan la veia sortir de la dutxa de bon matí, o quan la veia amb roba d’estar per casa tot fent el sopar, o quan es despertava amb ella al seu costat i la veia dormir, sempre pensava “i si ara…?” però mai era el moment. Perquè en cada moment d’aquests ell duia un bebè a coll que també mirava a la seva mare com feia el sopar, que també veia la seva mare sortir de la dutxa i li mirava els pits amb cara de delit (més que el seu pare!), i que també tenia al seu costat quan es despertaven tots tres gairebé alhora.
