Les nits
Hi ha moments a la vida que els temes de conversa es redueixen exclusivament a un únic tema. Els que no teniu fills ara us penseu que parlaré de ma(pa)ternitat. Doncs no! Parlo de les nits. A la meva vida hi ha hagut dues èpoques en què cada dia (i no ho dic com una exageració) parlava d’aquest únic tema: primer, durant els dos anys que vaig treballar en el torn de nit i després, durant el primer any de la nostra filla.
Allò d’arribar a la feina i el primer que preguntes als companys o et pregunten a tu és “què, has pogut dormir avui?” perquè els que han treballat de nit saben que a vegades no és fàcil; costa dormir quan gairebé ningú ho fa, anar al revés del món, amb tot el que això comporta. I sens dubte, l’altra època de la meva vida en què les nits han ocupat bona part de les converses era quan la Laia era petita. Sempre he cregut que no ens podem queixar gens; mirat amb perspectiva, crec que hem dormit prou bé sempre. Que hi ha hagut molts despertars? Evidentment. Que hi havia algun dia que creia impossible que n’hi haguessin tants? També. Però no era res que no fos el que “tocava” en cada una de les etapes del seu creixement.
