Per l’existència
La Ramona tenia 67 anys i un càncer que la matava. Els metges li havien dit que en tenia al pulmó dret i també als ossos i que el pronòstic més que dolent, era fatal. Tot i així, ella sempre havia sentit a dir a la seva mare que no mata el mal sinó l’hora i ella, la Ramona, estava convençuda que si havia de morir ara, tant era que el motiu fos un càncer o un accident d’autobús: li havia arribat l’hora i punt. Ella ho tenia claríssim i malgrat que semblava que a l’hospital encara volien fer-li mil coses perquè es mig recuperés, ella sabia que d’aquesta, no se’n sortiria. El seu fill Josep li deia que fes el favor de no abandonar-se a la malaltia, que havia de lluitar, que encara era jove i que l’actitud, en aquests casos, era fonamental. Quan li deia aquestes coses, a la Ramona se li trencava el cor, perquè no podia deixar de pensar que quan ella morís, el seu fill quedaria abatut i ella ja no hi seria per ajudar-lo. Això era el que li sabia més greu de tot. Això i no veure créixer el seu net Nil, d’un any i mig, que era la nineta dels seus ulls. Quan el Josep li deia que lluités, ella per dins pensava “és que jo no vull lluitar contra res… ja m’està bé anar-me’n” però per fora feia veure que encara tenia una mica de ganes de viure. Ho feia per ell, perquè no podia suportar veure’l desanimat. I perquè havia comprovat que si ella feia bona cara, ell estava més content.
