Vaig començar el blog al febrer de 2011, en aquest apartat trobaràs més de mil posts sobre criança conscient, reflexions, consells i molt més per ajudar-te a viure una maternitat i paternitat plena, conscient i feliç. Al meu canal de YouTube trobaràs més de 200 vídeos que t’ajudaran a posar perspectiva i humor al teu dia a dia.
Fes servir el cercador per trobar el que necessites.
Quan vaig marxar de vacances us vaig dir que tornaria amb novetats. Doncs bé, una d’elles era aquesta: un nou disseny, una nova imatge i nous continguts per aquest blog que vaig inaugurar el 23 de febrer del 2011.
En aquesta nova etapa, que inicio amb moltes ganes i empenta, desitjo continuar parlant de paternitat, maternitat i criança, amb nous posts, però també, entrevistes i històries.
Una cosa molt comú quan estàs embarassada és que quan et trobes alguna altra dona pel carrer i et diu “oh, quina panxa, quan et falta per parir?” i li dius “molt poquet” (tan és si són dues setmanes, co,m si ja has sortit de comptes o si et falten dos mesos…), és que de sobta comenci una frase amb allò del “ui, jo vaig parir…” i aquí us podeu imaginar qualsevol cosa: que us digui que no va parir fins a la setmana 42, que us digui que se li va avançar dos mesos i per tant va tenir un fill prematur, que us expliqui que el part va ser horrible, la pitjor experiència de la seva vida, que us digui que van haver de reanimar el bebè en néixer…
La setmana passada us parlava de la intuïció. L’endemà de publicar aquell post vaig intuir que a la Laia li rondava alguna cosa.Aparentment no passava res, ella estava igual de contenta com sempre i no hi havia cap dada empírica que fes pensar que li estava passant res estrany. Però jo tenia la mosca al nas. L’endemà es va llevar i al cap d’una estona em va dir “tinc fred”, una frase que hem sentit en comptades ocasions venint d’ella. Ella és de les que no té mai fred i que en ple hivern, sua si li poses una jaqueta prima…!
Quan feia poc que acabava de parir i estava en aquella etapa tan vulnerable a frases, consells no desitjats o observacions de família, amics, coneguts i desconeguts, una persona em va dir: “tranquil·la, et curtiràs”. I sí, tenia tota la raó. Et curteixes. Potser és el pas del temps, potser és l’acumulació d’experiència en aquest tema, o també molt probablement perquè vas agafant seguretat en això tan difícil i meravellós que és ser mare…
Hi ha una cosa que ens passa a moltes mares i pares en aquest temps intens de criança i és que a vegades perdem la perspectiva. Allò que succeeix a casa amb la nostra criatura, allò que potser ens preocupa o que no sabem com abordar, ens atabala tot sovint perquè justament perdem la perspectiva. Estem cansats, esgotats, d’un dia a dia amb massa obligacions laborals, obligacions econòmiques, obligacions logístiques… I pràcticament no tenim temps per respirar i agafar perspectiva.
No sé si us heu fixat que en aquest bloc no he parlat pràcticament mai de collit, de dormir junts pares i fills. I no ho he fet perquè més enllà de la meva experiència, que avui us explicaré, trobo que això de com dormim les famílies és extremadament personal; que dependrà del nostre fill, del que necessiti, però també de l’espai que facin les habitacions que tenim a casa, dels horaris que facin els pares i un llarg etcètera que dependrà de cada nucli familiar.
Recordo el primer dia que em va venir la regla. Era un diumenge i era al vespre, cap a les vuit més o menys. Me’n recordo perquè estàvem al sofà, en un típic dia d’aquells de tardor que a la tarda del diumenge només tens ganes de fer mandres i passar-te el dia jaient. De sobte vaig sentir una cosa estranya a la part baixa de l’abdomen, em vaig aixecar de cop i vaig veure que m’havia tacat els pantalons de sang. Ma mare va estar contenta, me’n recordo. Jo no. La sensació era desagradable i a més, em sentia estranya, xafada, amb poca energia. No sé quants anys tenia, només recordo que vaig ser de les primeres de la classe en tenir la regla. Recordo aquella època, en què la regla i tots els canvis físics de l’adolescència eren un tabú. Feia vergonya comentar-ho a les amigues, feia vergonya haver-te de canviar; era engorrós, era desagradable, feia mal… O potser feia mal perquè jo, tots aquests canvis, no els vaig saber dur gaire bé.
Puc dir amb tota certesa que ja sé què és l’amor infinit. Puc dir que he sentit, he descobert, he re-connectat amb un amor profund, incondicional i infinit des que sóc mare. Com si fos una font que mai s’asseca, que mai deixa de vessar aigua i amarar-ho tot. Puc dir, Laia, que has estat tu qui m’ha fet obrir els ulls a aquest amor, més d’ànima, més real i de veritat que cap d’altre. Ha estat gràcies a tu que he pogut tornar a entrar d’on no hauríem de sortir mai, l’amor infinit que tot ho abraça.
A vegades tinc la sensació que en els temps que corren, cada dia hi ha més gent que creu que no hi ha motius per celebrar res, perquè “tot està fatal”, perquè “tot és una merda”, perquè “la gent ho passa malament”, perquè “la cosa està difícil”, perquè “vés a saber què passarà”, perquè “estem envoltats de lladres”, perquè… I a mi em passa just el contrari, que cada dia tinc més ganes de celebrar coses, i de compartir i d’agrair la infinititat de persones i coses bones que m’envolten!
T’estàs fent gran, Laia, molt gran. Estàs creixent tan ràpid, que a vegades tinc la sensació que el temps em dóna una bufetada i em fa adonar com n’és d’important aprofitar-lo. Tot va molt de pressa i el teu creixement, també. No dono a l’abast d’anotar les coses noves que aprens o que dius, i moltes queden sospeses en l’aire mentre jo intento recordar-les per sempre malgrat saber que moltes se m’escaparan i només algun dia, d’aquí molts anys, li diré al teu pare: “ara he recordat aquell dia que va fer allò o que va dir allò altre…”.
Rebràs un ebook i una relaxació guiada
