Em recordaria, ara?
Penseu en la mort? Jo sí. Hi penso i la tinc present. No com una cosa que fa por o espanta, sinó com una cosa que hi és, que saps que algun dia arriba, com una cosa natural i que justament per trobar-la “natural”, no vols fer-la tabú. Sempre hi he pensat, des que era adolescent, podríem dir. Com si una part de mi em recordés sovint que a la vida també hi ha la mort, per fer-me gaudir més i millor de cada moment. Però si abans més o menys ja hi pensava, des que sóc mare la mort ha passat a ser alguna cosa més corrent en el flux de pensaments que arriben i marxen de la meva ment, que tot sigui dit de pas, descansa poc.