16 setmanes

Avui fas 16 setmanes i avui jo hauria d’estar preparant les coses per demà, tornar a treballar. T’hauria hagut de buscar una cangur o dur-te a la llar d’infants. Et miro, dormint ara al meu costat, i fas aquella cara de relaxada i satisfeta. Acabes de mamar, tens la panxa plena, t’has omplert de la meva llet i de mi, del nostre vincle, que t’ha entrat per tots els racons del teu cos i em tens aquí, al costat. Només d’imaginar-me que demà això ja no seria possible, se’m fa un nus a l’estómac. Hi ha alguna cosa física en mi, que s’ha activat des del dia que vas néixer, que fa que em sigui literalment impossible separar-me de tu. Sé que em necessites per estar bé i això ja sabia que passaria. Però desconeixia que jo, per estar bé, també necessitaria estar amb tu. Estar al teu costat, protegir-te, acollir-te quan plores, alimentar-te, cuidar-te. El dia que vaig notar la intensitat d’aquest sentiment, vaig haver de preguntar a la meva mare si era normal. Va somriure, i em va dir: “Sí, ho és, és la força del vincle, són les hormones (la prolactina, l’oxcitocina), i sobretot, és l’AMOR, el que provoca tot això. No és res per preocupar-te, és només per gaudir-ne. Gaudeix d’aquest sentiment.”

Però com pot una dona gaudir d’aquest sentiment sabent que té una llosa posada a les 16 setmanes que l’obligarà a trencar amb tot això i a passar-se, en el millor dels casos si li permeten una reducció de jornada, 4 o 5 hores sense el seu fill@? La por a la separació també és un sentiment molt potent, que fa que un munt de dones plorin desconsolades a l’ascensor, quan han tancat la porta de casa per anar a treballar.

Tenim sort, nosaltres. Tinc una feina que em permet allargar-me aquest permís per cuidar-te. No cobraré, és cert, però jo, que sempre he estat molt previsora, fa tres anys que he fet de formigueta i he anat estalviant. A poc a poc però amb perseverança, per poder estar amb tu molt de temps més. Fa anys que sé que en el nostre país les coses van així. No som un país nòrdic que tenen 58 setmanes de “maternitat” amb el 80 per cent del sou assegurat. I com que ho sabia, vaig fer de formigueta. Per sort, per la feina de la teva àvia, m’he fet farts de veure dones que patien horrors per separar-se dels seus fills de només 16 setmanes, i això em va fer encendre els llums d’alarma i vaig dir: “Jo, això, no ho vull. No voldré separar-me’n”. Quanta raó tenia… ni m’imaginava el que sentiria el dia que complissis els 4 mesos… avui. Ets tan petita, encara… Em necessites tant… Et necessito tant…

A les dones, quan naixeu i comencem a alletar-vos, el pediatre ens recomana sis mesos de lactància exclusiva. L’Organització Mundial de la Salut, l’Associació Espanyola de Pediatria, l’Americana, etc, és el que han establert com a òptim per a un nadó. S’asseguren més defenses, i un munt d’avantatges més. 6 mesos de pit exclusiu. Però hem de tornar a treballar als 4 mesos. Sí, ho sé, no té cap lògica. Si als 4 mesos hem de tornar a treballar 7 o 8 hores diàries i volem continuar amb la lactància, se’ns complica una mica la vida. Ens haurem de treure llet a la feina; els pits, quan sou tan petits, no aguanten 8 hores sense que succioneu. S’omplen massa i podem patir mastitis. I vosaltres no aguanteu 8 o 9 hores sense mamar. Ens haurem de buidar els pits a la feina amb el lleva-llets, i aquella llet us la donarà l’endemà amb un biberó qui us cuidi. Haurem d’anar al lavabo, estar-nos-hi una bona estona, esperar que ningú ens vegi i ningú se’n rigui, posar la llet en una nevereta i continuar treballant. Ah, sí… me n’oblidava, ens deixen compactar “la lactància”.. i ens deixen sortir durant unes setmanes, mitja hora abans de la feina! Sí, algo és algo, diuen. Però no suficient. No ens serveix de gaire, la veritat. És de bojos… tan il·lògic, tan surrealista… que si una mare aconsegueix donar el pit exclusiu 6 mesos però tornant a fer una jornada laboral a les 16 setmanes, es mereix un monument, t’ho asseguro!

No sóc una hippie il·luminada. Sé que vivim on vivim i que hi ha unes regles del joc. Sé que es necessiten diners. Sé que en necessito. Però em sap greu que siguin aquests diners, (la feina, la productivitat, en definitiva), el que marqui separar-me de tu. Vaig acatar les regles del joc i vaig decidir estalviar. Tant com pogués, perquè no fos la productivitat la que em digués quan em tocava deixar-te. Sense tenir en compte ni el que tu senties ni el que em deia la meva ànima. Però tinc sort… tinc molta sort. En una altra feina m’haurien fet fora. Així, ràpidament i sense despentinar-se. T’allargues el permís? Doncs no cal que tornis!

Mentrestant… bebès que enyoren a la mare i mares que enyoren el bebè. És un fet. Podem dir-nos mil vegades que el bebè ho porta bé, que s’ha adaptat bé, o que nosaltres ho portem bé, que no se’ns fa tan dur… el que vulguem, per aconseguir tolerar millor la separació, la pena, i suportar el millor possible el que ens toca viure. Però la realitat, la crua realitat és que ens enyorem si ens separem tant d’hora. És massa d’hora per dir-nos adéu… Ja arribarà el moment, però a les 16 setmanes, per mi, és massa d’hora. En tot cas jo, simplement, no puc.