100 dies en 1

Avui he viscut 100 dies en un. M’he llevat a flor de pell i he sentit que volia tenir un fill al meu ventre. Al cap d’un moment he desitjat una panxa gran, i un bon part i un puerperi revelador. Però al cap d’un altre he pensat “no, no, ara no” i he desitjat més temps a soles, més temps de tres i més temps de dos, encara…

Avui he viscut 100 dies en un i a estones he tingut ganes de plorar. Ho he fet, un moment, però és que de seguida ja no n’he tingut ganes i he rigut de cor amb el que feia i deia ella tot ballant al menjador. Avui he viscut a flor de pell i he abraçat i he estimat com si fos l’últim dia. Però també m’he enfadat (un moment, m’ha durat) i he sentit ràbia aquí dintre.

Avui he viscut 100 dies en un i he fet de tot: estar en família, estar amb amics, compartir un bon àpat i també anar a treballar. Conduir, cantar, parlar, dir notícies a carretades i sopar d’una esgarrapada amb el tupper davant de l’ordinador.

Avui he viscut 100 dies en un i he tingut ganes de fer moltes coses, de canviar-ne moltes d’altres, d’escriure sense parar i alhora… he pensat en deixar-ho tot i no fer res de res. He pensat en com seria estar-me quieta, en deixar d’escriure, en fer un gir complet i no fer marxa enrera. Avui m’he llevat a flor de pell i no he sabut què em passava.

Ah, sí que estic premenstrual! ja m’ho semblava… però després he pensat… i què? Que potser la Laia no viu 100 dies en un a vegades? Que potser no s’enfada i riu en un intèrval de 10 minuts a vegades? Que potser no viu també a flor de pell i sent i viu de tot, a vegades? I passa de l’amor més profund a la ràbia més absoluta?

Sí, jo estic premenstrual, però que no viuen 100 dies en un també els homes, a vegades? I se senten estranys i no saben què els passa? O les dones grans, que ja no taquen de sang… que potser no viuen també intensament 100 dies en un de sol, a vegades?

100 dies en un que són molt reals i que, al mateix temps, no ho són gens. Són emocions que s’esdevenen i que hem de deixar passar, simplement, sense jutjar ni des d’on ho fan, ni per què, ni si volen dir alguna cosa perquè… estem segurs que en aquests dies realment importa? Són dies que si els els prenguéssim gaire en serio et deixarien baldat i et tirarien per terra i ni tan sols sabries què carai ha passat.

Avui he viscut 100 dies en un de sol que han estat igual que el temps: que al matí ha sortit el sol i el cel era blau com el que pinta la Laia, i al cap d’una estona s’ha tenyit de gris i s’ha girat un vent que ens ha obligat a posar-nos la jaqueta. Sol, núvol, vent, fred, sol, núvol, i així anar fent, i així anar fent fins que ara, en tornar cap a casa he vist que els núvols continuaven corrent de pressa, i ho he vist perquè hi havia llum, molta llum d’una lluna gran i rodona. Una lluna que ha estat la cirereta del meu particular pastís d’avui, la meva mona de Pasqua, d’un dia com avui, que he viscut 100 dies en un.