10 consells per sobreviure al Nadal (amb fills i sense)

Estem a les portes del Nadal i a qui més qui menys, aquestes dates remouen. Per mil motius diferents: són dies de trobades amb família i en molts dels àpats queda claríssim com són els vincles entre uns i altres. Són dies que, malgrat que intentem que no n’hi hagi, apareix pressió: els que fan dinars a casa, perquè tot surti bé, perquè tot quedi bo. Els que van a casa dels altres, perquè sigui “suportable”, o perquè els regals agradin, o perquè el meu fill es porti bé, o perquè… Per això he cregut convenient donar, humilment, uns quants consells per poder encarar aquests dies com el que són: dies de festa.

Respirar: és bàsic i sí, tots ho fem i a tothora, però la majoria de vegades no ho fem bé. Respirem tensos, agobiats, amb només la part toràcica… Si veiem que els dinars ens estressen, que estar en aquella taula amb tiets i cosins amb qui no ens portem gaire bé ens treu de polleguera, si el nostre fill no para de corre i tirar coses per terra… RESPIREM. Tot és molt més fàcil quan podem fer-ho, i alhora, ens ajudarà a prendre una certa distància.

Empatia: amb els nostres fills per descomptat, però també amb els altres. Pensem que per ells són dies també estressants, que tants regals o tanta gent a les cases els fa posar a mil per hora i això, d’alguna manera, ho provoquem els adults. Per tant, respirem i acceptem que aquests dies són així, a estones estressants. Sentim empatia cap a uns fills que moltes vegades van passats de voltes i pensem que ja hi haurà temps per relaxar-nos i tornar a la rutina. Empatia també amb els altres: amb els avis, pares, sogres, tiets, cosins, etc amb qui ens reunim. Tots tenim les nostres projeccions familiars, les nostres mancances afectives, el nostre “background” vital (per dir-ho d’alguna manera) i molt probablement tots estem, poc o molt, remoguts. Com més empatia sentim els uns pels altres, millors seran aquests àpats: més amorosos, més propers, més tranquils.

Anem a l’essencial: Aquests dies són una celebració. Siguem religiosos o no, són dies per celebrar que estem junts, que estem vius, que ens estimem, que tenim fills i que són magnífics. Podeu celebrar altres coses, si voleu. Cadascú que hi posi aquí el que vulgui, però no perdem de vista això i gaudim-ne tant com ens sigui possible.

Els que tingueu bebès: tingueu molt present les seves necessitats. Els bebès no són pilotes de rugby i per molt que la tieta de Saragossa vulgui agafar-lo a coll quan dorm plàcidament al pit de la mare o als braços del pare, potser no és un bon moment. Que s’esperi. La necessitat del nostre bebè passa per davant de la necessitat de la tieta de Saragossa d’agafar a coll un bebè. Els nostres fills no són joguines encara que a moltes famílies ho semblin. Tractem-los amb respecte, empatia, delicadesa i tinguem en compte les seves necessitats de contacte, de silenci, de pau… retirem-nos a una habitació tranquil·la a donar el pit o a calmar-los, acabem abans la festa, si estan neguitosos… Estiguem presents en les seves necessitats. Nosaltres som els seus pares i hem de protegir-los.

Posem paraules: Els nostres fills necessiten paraules. Què passarà a casa dels avis, si hi haurà soroll, si no, què farem després… molts nens serà el primer Nadal que passin i per tant, no saben de què va tota aquesta història. Expliquem-los amb què es trobaran i també després, un cop acabades les trobades familiars, posem paraules al neguit que potser senten, expliquem-los per què potser van passats de voltes…

Siguem amables: amb els altres però també, no ho oblidem, amb nosaltres mateixos. Si ens hem posat nerviosos, si no hem sabut què dir quan tal familiar hem sentit que ens jutjava, si el comentari del cunyat se’ns ha posat com una ganivetada a l’estómac… siguem amables. Respirem i no ens passem els tres dies següents pensant “havia d’haver-li dit això o allò, sóc una burra, no sé per què em quedo callada…” No val la pena i no ens farà cap bé. Abracem aquesta part nostra que amb la trobada familiar ha quedat remoguda i seguim endavant.

Acceptem: La tristesa si hi ha cadires buides a la taula perquè el pare va morir fa dos anys, perquè l’àvia ho fa fet aquest estiu, perquè els pares s’han separat, perquè… el que sigui. Si vé tristesa, deixem que vingui. Que surti i que marxi. Si ve mal humor, deixem que passi. Si ve alegria, gaudim-la, però si ve ràbia, o gelosia, o competició, o el que sigui… respirem, mirem, adonem-nos-en i, si ens és possible, alliberem-nos-en. No ens hi aferrem com si hagués d’estar amb nosaltres de per vida i deixem que aquestes emocions potser menys agradables, s’expressin i es fonguin. Tot passa i això… també.

Silenci: tinguem algun moment de silenci aquest Nadal o tram final de l’any. Ni que siguin cinc minuts, un espai només nostre, íntim, on poder-nos retrobar, on poder reconnectar amb la calma i sobretot, un moment per poder concloure. L’any s’acaba i a vegades va bé fer un stop al camí per adonar-nos de com ha estat, de com volem que siguin els que han de venir i, si ens ve de gust, agrair el viscut.

Recordem: som aquí per aprendre. Tot és aprenentatge, absolutament tot. I els Nadals (aquest, el de l’any passat, i l’altre, i l’altre, i l’altre…) també. Aprofitem-los al màxim per, cada dia, ser una mica millors del que érem el dia abans.

Observem i omplim-nos: veure les cares dels nostres fills aquests dies no té preu. Omplim-nos de totes les coses bones que ens porten cada dia i recordem que el millor regal que podrem rebre mai aquest Nadal i tots els dies de la nostra vida és saber-los vius i saber-los feliços. No cal res més… no ho oblidem.

Bon Nadal a tothom! 🙂